6 del matí: ha arribat el dia. Salto del llit
(ja feia estona que estava despert) i baixo a esmorzar. Cap a quarts de 7,
desperto la Sònia, el Fèlix i l’Alba, que han insistit sí o sí a acompanyar-me des de primera hora. I a les
7, puntuals, marxem cap a Tarragona.
Arribem amb temps suficient per anar a
recollir el dorsal i localitzar la sortida i el guarda-roba. I a ¼ de 9, em
planto dins la nau per canviar-me: crema, vaselina, mitges, samarreta,
pantalons, gorro, ulleres, full amb els temps de pas... Cap al guarda-roba,
últimes fotos amb la família, primers estiraments i a escalfar! Les condicions
ambientals perfectes: bona temperatura, amb el fred just; sense gens de vent ni
pluja. Tinc oportunitat de saludar el Xavier Bonastre, el periodista de TV3 que
no se’n perd ni una i que té un blog que segueixo.
A les 9 menys 5, cap a la sortida. Com sempre,
no em poso ni al final ni al començament, pel mig. Busco les llebres, que porten
globus de colors (globus que volaran abans del km 5): la idea seria començar
amb les de 3.45 i, si cap al km 15 o 20 ho veig clar, apretar i buscar les de
3.30. Començar conservador i pujar el ritme cap a la meitat.
Es dóna la sortida: com sempre el moment més
emocionant del dia. Després de 3 mesos d’entrenament específic, de tantes hores
corrent, la majoria sol i de nit, comença el moment de rendibilitzar-ho tot.
Comencem a caminar i de seguida a córrer. Sota l’arc, poso en marxa el
cronòmetre i au, per la feina. El primer quilòmetre és un eslàlom: la recta és
estreta i cal sortejar els corredors lents que s’han col·locat més endavant del
compte, i deixar passar els que van més ràpid. Deixem la recta comencem pel
llarguíssim espigó, vora el mar, fins al far de la Banya. Miro el temps del
primer quilòmetre. 5 minuts: massa ràpid. Miro d’afluixar i el km 2 tots just
passen 5 segons dels 5 minuts. Collons, massa ràpid! Volia sortir més
conservador, de 5,30 en amunt. Miro endavant i veig a prop el grup de les
llebres de 3.30. I enrere, més lluny, les de 3.45. Passo pels 5 km i
pràcticament no he baixat el ritme!: les llebres de 3.45 lluny. Decideixo anar
fent. La veritat és que vaig molt còmode. Arribo als 10 km amb 51 minuts. Espero
no pagar car l’esforç a la segona meitat
de la cursa. Després d’uns quants tobogans resseguim l’antiga carretera N-340,
sempre en terra de ningú, entre els dos nombrosíssims grups al voltant de les
llebres. M’ajunto amb parelles i trios de corredors, per anar una mica arrecerat
i acompanyat. Tot aquest tram és molt solitari, però agradable, pel paisatge al
costat del mar.
Refem el recorregut i tornem a passar per
línia de meta, km 19. Em trobo molt molt bé, cames una mica pesades, però sense
fer-me mal. Passo la mitja amb 1h 46 minuts: un supertemps, només 1 minut i mig
massa lent per complir amb les 3 h 30! i, sobretot, molt còmode i tranquil. Comença
tota la part urbana del circuit fins al km 26, aproximadament. Poca gent, però
tot i així rebem ànims efusius d’alguns voluntaris i algun vianant. A la rambla
Nova trobo la família que em donen molts ànims i ens fem petons: benzina!
Comença la part lletja: per una carretera
lletja cap a Campclar. Hi arribo i trobem més públic. El famós mur, al km. 30,
ens agafa en un estadi d’atletisme, on hi ha un avituallament. Continuo còmode,
encara entremig dels dos grups de llebres, però més a prop del de 3.30. Això va
més que bé, ritme molt regular. En comptes de defallir, em mantinc. Començo a
avançar corredors, cada vegada n’hi ha més que paren, amb rampes, o amb algun
defalliment. La pel·lícula somniada comença
a fer-se realitat: una segona mitja part de la cursa mantenint el ritme i
menjant quilòmetres alegrement.
Refem la tornada cap a la ciutat i el circuit
encara ens espera una desagradable sorpresa, un tram pel polígon Francolí, anar
i tornar, lleig, fins al km 35. Aquest punt també em feia un cert respecte,
perquè és on vaig punxar a la marató de Barcelona. Contràriament, bec i menjo
alguna cosa a l’avituallament i segueixo amb ganes, anant passant corredors.
Començo a imaginar que atraparé les llebres de 3.30! Els peus em fan mal, però
intento relaxar tot el cos, cames, turmells, espatlles, i cara inclosa.
Paciència i anar fent.
Km. 40 i passem per la contrameta: això
s’acaba. Es tornen a sentir ànims de la gent. Em disposo a fer un tram de
l’espigó del principi, que es fa una mica llarg, però no és moment d’afluixar!
Km. 41, tornada directa cap a la meta. Vaig passant corredors i ja em trobo a
la recta final. Això està fet: la gent t’acaba de portar. Uns metres abans,
veig la família que m’animen més contents que jo. Passo la línia d’arribada i
aturo el cronòmetre: 3 h 31 min 40 s. La millor de les marques possibles, 15 min
menys que a la marató de Barcelona, i mil vegades més sencer. Boig d’alegria ens felicitem amb els companys
que arribem en aquells moments. Recollim la medalla, un record que rebem els
que acabem (“finishers”, en diuen). I a refer forces al "bufet" de l’arribada:
dònuts, caldo, fruita, aigua, beguda energètica...
 |
| Olé! |
Un repte superat de la millor manera possible.
I ara a descansar molt i molt, refer mil
vegades mentalment la cursa i a pensar en la pròxima.
