Dia 45. La marató

17 de març de 2013. Arriba la culminació de 3 mesos de feina disciplinada amb fred, vent, foscor, solitud... Esforç de primera perquè la cursa d'avui sigui la cursa de la meva vida. I podríem dir que ho ha estat, perquè s'han complert totes les expectatives: emoció, patiment, il·lusió, dolor, nervis, fred... I sobretot, puc dir que l'he acabat i amb el temps previst: 3 h 46 min. Un exitàs!

El dia ha començat ben de matí: abans de les 6, esmorzar a casa i cap a l'estació a agafar el tren de les 6. La Sònia m'acompanya, un magnífic regal. Al tren, anem trobant corredors, tots comentant les seves expectatives, donant i rebent consells sobre ritmes de cursa, gels, barretes, recorregut... Bon ambient...

A BCN, caminant cap a la font màgica, on hi havia el guarda-roba. El cel està ennuvolat i de seguida notem unes gotetes, que ens aniran emprenyant durant tot el matí. Vaig al lavabo, em canvio, deixo la motxilla al guarda-roba, vaig al lavabo, escalfo, estiro, vaig al lavabo i per fi busco el meu calaix de sortida. M'hi planto quan falten 5 min i deixo enrere tots els dubtes que he tingut durant les últimes hores, de ritme, roba i alimentació. Ara ja tant se val!

10 min després de la primera sortida, començo a córrer, amb l'objectiu de seguir les llebres de 3:45. Comprovo el ritme dels primers 2 o 3 km, i veig que vaig bé, a l'entorn de 5,20'/km. Un ritme còmode que no deixaré fins als darrers 7 km. Ben d'hora, ja al km 10, les cames em comencen a fer mal, cada vegada més, sobretot als bessons, però diuen que el dolor és passatger, i la glòria, eterna: avant, doncs!!! Passem pel Camp Nou, la Sagrada Família, el Fòrum, l'Arc de Triomf... a ritme de 3:45: perfecte! Però al km 35 se m'acut de prendre'm un gel, l'únic que portava, i se'm posa malament, m'agafa tos i he de parar,... i les llebres s'escapen. Sobtadament he de baixar una marxa i la cursa passa d'un ritme còmode i constant des del km 1 fins ara, a una absoluta i patètica agonia (sento algú que diu "benvingut al km 35"): pl. Catalunya, portal de l'Àngel, Colom, el Paral·lel (pujador i llarguíssim!) i... les torres venecianes de Montjuïc, línia d'arribada. Per fi, alegria immensa!!

Durant tot el recorregut, un munt de gent animant, impressionant. I un munt d'avituallaments, amb aigua i beguda isotònica a dojo; i a la segona meitat, fruita i gels. Música d'animació i molts altres detalls fan que et sentis molt a gust. Ha estat una experiència dura, però espaterrant, que necessitava passar. Un repte així et fa sentir viu, ben viu. Moltes gràcies a tots els que m'han ajudat i m'han donat consells. Que sapigueu que ho valoro moltíssim!!!!

Sóc finisher!!!